Toni Ponce: “Estem satisfets pels resultats dels Jocs de Rio i ara somnio d’anar a Mèxic”

 

L’alcalde de Vilafranca, Pere Regull, la regidora d’Esports, Anna Doblas, i altres regidors de l’equip de govern i del consistori, van oferir divendres passat una rebuda al nedador vilafranquí Toni Ponce, que va participar en els Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro 2016, on va aconseguir dues setenes posicions. En concret, va nedar en quatre proves: 100 metres esquena, 200 metres estils, 400 metres llisos i 100 metres braça. Es tracta del primer vilafranquí que participa en aquests jocs, motiu pel qual va comptar amb el suport del consistori i de la vila en general.

Quan vas començar en el món de la natació?

Quan tenia sis anys els meus pares van decidir apuntar-me a natació perquè l’aigua podia millorar la meva mobilitat. Ells no sabien a qui recórrer i aleshores un veí nostre, el Josep Ciércoles, es va oferir per portar-me a la piscina. Vaig començar a fer cursets i, fins als 13 anys, vaig estar a  l’escola del Club Natació Vilafranca.  Després ho vaig deixar perquè estava poc motivat i, uns anys més tard, vaig estudiar per fer-me fisioterapeuta.

Quan vas decidir presentar-te a uns jocs paralímpics?

Fa quatre anys, mentre estava mirant els Jocs de Londres vaig pensar que aquells nedadors tenien les mateixes o similars discapacitats a les meves. Aleshores, em van agafar ganes de provar-ho, però primer m’havia de posar en forma, tornar a agafar l’hàbit de nedar i adquirir més velocitat. A més,  les darreres paraules de la meva mare abans de morir van que havia de lluitar per aconseguir fer realitat el meu somni.

Per què t’entrenaves a Sitges i no a Vilafranca?

Vaig trucar la federació perquè no hi havia una secció de natació adaptada a Vilafranca i em van dir que la més propera era la de Sitges o Martorell, així que vaig decidir anar al primer, que tenia molt bona fama, perquè d’allà van sortir campions com l’Esther Morales, que ha aconseguit  rècords en diversos campionats i jocs paralímpics.

Vas fer dietes i entrenaments especials per poder participar als jocs?

Sí,  arribar als jocs era difícil perquè feia uns set o vuit anys que no havia tocat pràcticament l’aigua i no estava en forma, però vaig començar a aprimar-me i a fer exercici.  Jo sabia que havia d’entrenar molt però, de mica en mica, vaig començar a competir a les lligues catalanes i a assolir les mínimes necessàries per ser als campionats d’Espanya.

Quan vas començar  a guanyar campionats estatals?

Em van convocar a Sant Sebastià i vaig guanyar algunes medalles en la categoria 6. El maig del 2013 em van canviar a la  7 (quan més t’apropes  a la 10 menys discapacitat tenen els atletes). Aleshores vaig estar a punt de participar al campionat d’Espanya d’hivern, però no hi vaig entrar per centèssimes.

I d’Europa?

L’any 2014 vaig participar al meu primer campionat europeu, a Holanda.  Allà vaig veure els rivals que veies per la televisió, fet que no em va ajudar gaire perquè això em suposava més nervis i tensió. Tot i així, vaig aconseguir guanyar la medalla de bronze en relleus i arribar a una final.

Els entrenaments devien de ser més durs ja.

Sí, entrenava al matí i a la tarda anava a treballar a Vilafranca, però aleshores vaig aconseguir una beca per anar  a entrenar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, on tenen millors instal·lacions, metges i biomecànics. Així que, li ho vaig dir al meu entrenador del Club Natació  Sitges i vam decidir apostar per això i dedicar-me més temps als entrenaments per  fer marca de cara als mundials. I allà vaig millorar molt en poc temps. Tanmateix, vaig haver de treballar  menys hores.

No va ser fàcil compaginar els entrenaments amb la feina.

No, per això estic molt agraït al doctor Josep Pañella pel seu suport i ajuda incondicional durant tot aquest temps i per l’esponsorització del documental El somni de Toni Ponce,  que té molts seguidors a les xarxes socials.

Com van ser els preparatius per als Jocs Paralímpics de Rio?

Aquest any ha estat clau perquè havíem d’aconseguir arribar a unes mínimes per accedir als jocs. Vaig entrenar molt dur al CAR i després vam estar tots concentrats a les illes Canàries durant uns dies amb la secció  espanyola.

Com va ser la teva experiència allà?

L’ambient era espectacular. Hi havia molta gent involucrada i unes instal·lacions magnífiques. A més, la gent ens ovacionava i ens demanava fotos sense conèixer-nos. Tothom ens animava i, per això, tenia moltes ganes de fer-ho bé i portar el nom de Vilafranca molt lluny.

Quin balanç feu dels resultats?

N’estem molt satisfets perquè vam tenir uns bons resultats: dos diplomes en les  proves que tenia més ben preparades. A més, a la de 400 metres lliures vaig aconseguir fer el  millor temps personal.

I ara quin és el teu proper somni?

Participar al Mundial de Mèxic de l’any vinent i als Jocs Paralímpics de Tòquio el 2020. Ara estic pendent de la reclassificació internacional  per veure en quina categoria em posen perquè estic segur que puc donar molt més encara. El que aniria molt bé és trobar  espònsors per als propers mundials. Tot costa molts diners, tant els materials especialitzats que utilitzem, com  les estades als indrets a on anem a entrenar o els suplements que hem de prendre. Seria una gran sort que alguna empresa del Penedès aportés pel nostre projecte.

Olga Aibar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *