La Mireia Rios Esteban i la Mariona Rios Pérez han escrit i il·lustrat El balcó màgic, editat per Salvatella, una narració que està tenint molt bona acollida, des que va sortir al mercat, a principis de setembre. El conte explica la història d’en Bernat, un nen que, com molts altres, de sobte es va veure obligat a quedar-se a casa per culpa d’un virus. El punt de vista d’en Bernat, la seva manera de viure el confinament i el paper que fa el seu balcó en el seu dia a dia són alguns dels seus principals atractius.
Com va sorgir la idea d’escriure aquest conte?
Mireia: La veritat és que jo estava incrèdula a casa pensant sobre el confinament i en què s’havia d’explicar perquè era un fet inèdit, que passaria a la història i vaig començar a escriure sense pensar on arribaria. Un cop vaig tenir el text redactat, li vaig demanar l’opinió a la meva parella i a uns familiars i em van dir que els semblava una història ben explicada i que podia tenir un públic interessat. Aleshores vaig pensar en qui podria il·lustrar-lo. Jo coneixia la Mariona de Vilafranca. Ella havia fet l’estampa de Sant Fèlix de l’any 2018 i vaig pensar en ella com una il·lustradora local, que podríem fer un treball conjunt, que quedés bé. Li vaig proposar i vaig tenir sort, perquè estava disponible.
Us vau entendre de seguida?
Sí, el dia que ens vam trobar les dues portàvem un esquema de quines imatges il·lustrar i jo li vaig proposar què m’imaginava jo com a dibuix. La veritat és que em va convèncer de seguida, perquè m’ho dibuixava davant amb un llapis. Aleshores vaig pensar que ens entendríem, i que això funcionaria, perquè ella entenia perfectament la imatge a il·lustrar.
Com us vau coordinar per a dur a terme l’obra durant el confinament?
Vaig contactar amb la Mariona a finals d’abril o principis de maig, quan vaig tenir l’Ok de l’editorial. Li vaig explicar el projecte i li vaig demanar la seva opinió de la història. Se la va llegir i em va dir que li semblava interessant. La manera de treballar va ser molt senzilla, perquè les dues treballem normalment d’una forma molt organitzada en la nostra vida. De fet, només ens hem vist una vegada, a principis de juny. El llibre s’havia de publicar per Sant Jordi, que enguany se celebrava el 25 de juliol. Així que tot va ser molt ràpid.
L’editorial s’hi va interessar de seguida?
Sí, em vaig posar en contacte amb diferents editorials i vaig provar sort. Totes em van respondre, i a més en un període curt de temps, cosa que no m’esperava. Finalment, em vaig decantar per l’editorial Salvatella.
Per quin motiu?
Perquè té la col·lecció Pares que encaixa perfectament amb la història, i perquè és una editorial gairebé centenària que ve de tres generacions. Jo fins i tot a casa tinc llibres que encara conservo, de quan era una infant, que m’ensenyaven el vocabulari amb un llibre il·lustrat i em va fer molta gràcia. A més, sabia que amb aquesta editorial podria arribar arreu, i el fet és que aquest llibre està a tot l’Estat Espanyol, no només a Catalunya.
Quants llibres s’han editat?
S’han fet 1.500 en català i 1.500 en castellà. Es venen al preu de 8 euros.
La història és real o inventada?
El conte es basa en una història de fets reals, però té un punt de imaginació, de creativitat, amb un personatge fantàstic. La combinació dels dos móns és el que més m’agrada, més que no pas explicar un fet inèdit de la història com el confinament. En el llibre, a més del relat de la mare, també s’exposa el punt de vista del nen. Aquesta doble perspectiva, de la mare i del fill, és per a mi el més interessant. El llibre permet recordar les petites coses que van passar durant el confinament com per exemple la sortida als balcons per a aplaudir.
Com l’heu donat a conèixer fins ara?
Hem fet difusió a les xarxes socials, sobretot a les nostres (@marionarios i @mrios), i ara estem fent les primeres entrevistes als mitjans de comunicació. Això és una mostra de com està canviant el món. El confinament ens ha fet relacionar-nos d’una altra manera: a través de les xarxes socials. Seria bonic poder presentar el llibre a les biblioteques o altres indrets dels pobles, però hem d’anar amb peus de plom, per la situació que estem patint. Està previst, però hem de veure com fer-ho sense córrer cap mena de risc.
El títol del llibre és molt il·lustratiu, perquè els balcons van ser essencials durant el confinament.
Mariona: Sí, suposo que a moltes llars s’ha hagut de donar-li el tomb a la situació i buscar el punt positiu, perquè no es fes tan feixuc estar tancat a casa. S’ha hagut de ser supercreatiu i fer de tot.
Mireia: Era una font d’escapament per a tothom. Jo estava desitjant que arribessin les vuit de la tarda per sortir a fora. Aquesta crisi m’ha canviat molts conceptes de la vida, com la relació amb els veïns, que ara sé millor qui són. M’he quedat molt parada, perquè vivim tan immersos en una rutina que ni coneixem a qui tenim al nostre voltant.
Olga Aibar