La verema d’enguany avança a bon ritme tot i els efectes del míldiu i la Covid-19, que han agreujat la complicada situació que pateix el sector des de fa anys. Sobre tot plegat n’hem parlat amb Isabel Vidal, cap sectorial de la vinya de l’associació Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC).
Enguany està sent un any complicat. Com afectarà a la producció?
Sí, aquest any ha estat catastròfic per a la vinya. L’any 2018 ja va tenir una afectació important, però enguany hem hagut de dormir gairebé sota el cep i avançar-nos a les pluges i altres situacions. El míldiu ha tingut unes condicions immillorables per reproduir-se, molt difícils de combatre, que ha afectat durament, sobretot les produccions ecològiques, que al Penedès són el 40%. Alguns pagesos han perdut entre el 60 i el 80% de la collita, per això estimem que les vinyes ecològiques han perdut de mitjana la meitat de la producció per míldiu. Si a això s’afegeix l’afectació a les vinyes convencionals, parlem d’una pèrdua mitjana superior al 35%, per tant, la collita estarà al voltant del 65% de la de l’any passat.
Quins ajuts rebreu per cobrir aquestes pèrdues?
Fins ara hem rebut ajuts de fons europeus per realitzar la collita en verd i l’emmagatzematge d’estocs, que és el principal problema amb què ens havíem trobat. Ja veníem d’una acumulació d’estocs i la Covid va fer que es tanqués el canal Horeca (restauració i botigues especialitzades), fet que no va permetre eixugar-los. Per això, es van establir uns ajuts que, des de JARC, ja vam denunciar que eren paupèrrims i vergonyosos, perquè no ajudarien a treure els estocs i encarar la collita amb uns elaboradors sense molta necessitat de compra. Ara, a finals de mes, la consellera d’Agricultura ens va prometre uns ajuts directes d’uns 13 o 14 milions d’euros, que no són molts, però sí una ajuda més. Ara bé, són part de la solució d’un any catastròfic. El que cal és un acord del sector per garantir uns preus del raïm sostenibles.
Si hi ha poca producció hauríeu de tenir més força per negociar els preus amb les empreses.
Sobre el paper potser sí, però és que el panorama ha canviat arran de la Covid-19, ja que a la primavera semblava que no tindríem prou dipòsits per col·locar el raïm i ara no tenim prou raïm per omplir els dipòsits, fet que ha comportat que moltes empreses elaboradores hagin deixat de complir els contractes amb els pagesos, perquè hi ha un excés d’estoc i, per tant, els preus s’han quedat al mateix nivell que l’any passat, que ja eren molt baixos. Els que paguen millor preu compren poc, i els que compren més paguen a 30 cèntims el quilo, fet que no surt rendible al pagès.
Quin seria un preu just?
Estaria entre els 50 cèntims i l’euro per quilo, una forquilla prou àmplia per a tothom. Cal aconseguir que el pagès es guanyi la vida, sinó estem abocats a deixar la feina. S’està posant en risc el propi territori i el seu teixit productiu.
Enguany no s’han produït protestes com en anteriors ocasions.
Ens estem plantejant fer un acte simbòlic quan acabi la verema, perquè amb la Covid tot és més complicat, però el que volem és emplaçar-nos a buscar una estratègia perquè el sector productor pugui viure de la seva feina.
Quin tipus d’estratègia?
Hem de buscar la fórmula, que crec que no té ningú, però que és clara: pagar més de 40 o 50 cèntims el quilo de raïm. Hem de provocar aquest escenari i, per fer-ho, crec que hem de tirar de tot: de la nostra força, del suport de l’administració i de la societat. Crec que poc a poc es va fent camí. No serà fàcil ni curt, perquè han d’entrar més empreses al sector. Hi ha moltes microempreses que han d’anar creixent i agafant múscul i estructura per anar canviant aquesta dinàmica en què hi ha quatre empreses bastant poderoses, cadascú amb el seu model, que són els referents de la direcció que pren el sector. Hi ha en marxa la creació d’un viver de cellers que permetria anar-ho aconseguint.
En quina situació es troba ara?
A finals de l’any passat es va demanar a Europa els diners per poder fer-lo. Permetrà els petits agricultors que no es veien amb cor d’elaborar els seus propis vins, que puguin fer-ho compartint serveis. Aquest és el camí. El que passa és que és a llarg termini, es necessitarà potser una generació perquè vagi arrelant.
Olga Aibar