Aquests dies s’està celebrant el judici dels atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils, uns atemptats que la psicòloga vilafranquina Anna Romeu va cobrir com a coordinadora dels psicòlegs del Servei d’Emergències de Catalunya (SEM).
Anna Romeu és especialista acreditada en Psicologia d’Emergències i Psicologia de Trauma i Dol Emocional. També en Psicologia Positiva i Intel·ligència Emocional i experta en PAS (Persones amb Alta Sensibilitat). És la presidenta de la secció de psicologia d’emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) i representant espanyola a l’EFPA (European Federation of Psychologists Associations) a la divisió Crisi&Disaster. També treballa per a una consultora privada que fa atenció d’urgències psicològiques a grans empreses.
Quants psicòlegs treballen al SEM?
Nosaltres som un equip format per una setantena de persones. Els treballadors som activats a demanda, segons la necessitat. La primera feina que vaig fer pel SEM va ser durant l’enfonsament d’un túnel de les obres del metro del Carmel, el 2005.
Com va viure els atemptats del 2017 a Barcelona i Cambrils?
Amb una sensació d’irrealitat. Tot va ser molt caòtic i impactant. Aleshores estava com a coordinadora del Servei d’Emergències Mèdiques de Catalunya perquè el meu cap estava de vacances i jo el substituia. No era la meva primera coordinació, perquè ja ho havia fet durant l’accident de tren que hi va haver a Castelldefels l’any 2010, per Sant Joan, en el qual van morir 12 persones i 17 més van resultar ferides, així que ja tenia experiència. El 17 d’agost del 2017 hi va haver dos focus alhora: un, el que va passar al centre de la ciutat, i per tant, el personal municipal es va encarregar de la primera atenció de les víctimes, mentre que nosaltres, com a psicòlegs, ateníem els tècnics i els metges del SEM. Cada ambulància que anava al lloc dels fets, quan tornava a la base passava pel psicòleg. Tots estaven molt afectats perquè no estaven acostumats a treballar sota perill. En canvi, aquell dia van haver d’actuar mentre les forces policials encara estaven buscant els responsables de l’atemptat.
No deu ser fàcil d’oblidar.
No, costa molt oblidar la sensació i l’aire que es respirava aleshores. Jo vaig estar molt per Barcelona aquells dies i recordo la quietud i el silenci que hi havia, no semblava la mateixa ciutat. Després van començar a sentir-se el lema ‘No tinc por’, i la gent va començar a sortir més. De mica en mica, es va anar normalitzant la situació.
Tenien por.
Sí, molta por i, sobretot ira. El lema ‘No tinc por’ és producte de la ràbia. És quelcom que et marca. Jo recordo el missatge que em va enviar en el primer aniversari dels atemptats un amic meu, que és mosso, a qui li va tocar estar a la Rambla. Només deia: ‘un any després estic al mateix lloc’. No calia dir res més.
I en canvi hi ha víctimes a les quals no se’ls reconeix el fet de ser-ho.
Davant de qualsevol fenòmen gran com poden ser els desastres naturals, per exemple, es produeix molta por i angoixa, però el terrorisme afecta especialment les víctimes, perquè hi ha un culpable molt clar, que busca sembrar la por. Després que es produeixi un acte terrorista gran sempre hi ha gent afectada durant mesos o anys. Nosaltres n’hi diem la segona victimització: la primera és la dels afectats directes i la segona, la gent que no ha estat a l’atemptat, però que té por. Després dels atemptats de Madrid de l’11-M molta gent tenia por d’anar amb tren, i en els atempats de l’11-S dels Estats Units també molts temien agafar un avió. Això és un fenòmen que acaba passant sempre.
Però tot acaba passant o t’hi acabes acostumant.
Sí, perquè el dia a dia t’hi porta. Hi ha gent que treballa al centre de Barcelona, per exemple, i que no pot deixar d’anar-hi. La majoria ho superen per sí sols però alguns necessiten ajuda professional.
Amb la Covid-19 la demanda de psicològs s’haurà disparat, tot i que ara sembla que no es parli tant dels seus efectes.
Sí, hi ha molta demanda. L’altre dia vaig llegir una frase que vaig trobar molt encertada: “la tercera onada serà psicològica”. Per a mi està sent pitjor la segona onada que la primera, a nivell psicològic.
Per quin motiu?
Ara la gent està cansada. De fet, ja ha sortit el terme de cansament pandèmic i el trobo molt encertat. En la primera onada no se sabia què era la Covid-19, hi havia por, i la gent es va haver de tancar durant mesos i es va protegir molt. Hi havia afectació, però ens pensàvem que el confinament seria més curt. A l’estiu tothom es va animar molt i aquesta segona onada ha estat com una gerra d’aigua freda. Hi ha gent que ve a la consulta i em diu: ‘ja no puc més’, de no poder socialitzar, de no veure la família en llibertat, de tenir els avis o els pares tan lluny, de teletreballar…
Això no passava a la primera onada. Aleshores hi havia por, incertesa, angoixa, però hi havia l’esperança del ‘tot sortirà bé’. Els lemes van bé perquè creen un clima. Aquest era el lema de la primera onada i ara ja no surt enlloc.
Tampoc s’aplaudeix ja els sanitaris.
La gent està cansada. Hi ha el cansament i la preocupació perquè hi ha més gent amb problemes econòmics i alguns prefereixen morir del virus que de gana. Un fet totalment lògic.
Olga Aibar
Fotos: Fiona Dorado