Entrevista a Anna Buisan: “Volia fer un museu de la moda vilafranquina, però no el van considerar adient”

La capella de Sant Joan de Vilafranca va acollir, del 6 al 12 de març, i durant tot el mes de juny l’exposició Lydia Espeleta Milà. Moda i costura al Penedès, amb motiu del centenari del naixement de la dissenyadora i modista vilafranquina. S’hi exhibien una trentena de vestits que van sortir del seu taller entre els any 40 i 80 del segle XX, provinents de la mateixa família d’Espeleta i també de cessions d’altres famílies de Vilafranca.

La mostra, impulsada per una de les seves filles, l’Anna Buisan, va generar un gran interès, fet que l’ha convertit en una de les més visitades a la capella. L’objectiu de la impulsora era aportar una visió global de l’evolució de la moda al Penedès, així com de l’ofici de modista i de la forma de treballar des dels anys 40 als 80 dels segle passat. Una feina que, després de la Guerra Civil, va permetre moltes dones emancipar-se i ser autosuficients.

Lydia Espeleta Milà (1920-1997) era filla de Juan Espeleta i Pepeta Milà, també modista i sastressa. Va estudiar a la Escuela Nacional de Niñas, i va participar en cursos de l’escola Cultura de la Dona del Casal. Més tard, va estudiar comerç a Cal Mencia, i l’any 1940, va treballar d’aprenent de modista a Barcelona, al taller de la vilafranquina Assumpció Roig. L’any 1942 va obrir el seu propi taller a Vilafranca, i un any després, es va incorporar la seva germana Maria, que portava 15 anys aprenent de sastressa a Cal Cuyàs, posteriorment anomenada sastreria Pallerola. El 1978 el va tancar. Sobre l’exposició i la tasca de la Lydia Espeleta n’hem parlat aquesta setmana amb la promotora de l’exposició.

L’exposició s’ha fet amb motiu del centenari del naixement de la seva mare, però ha estat també tot un homenatge a la feina de les costureres.
Sí, la meva intenció era fer un museu de la moda vilafranquina, perquè aquí hi havia hagut grans modistes, un projecte que vaig presentar a l’Ajuntament, però no el van considerar adient. A canvi, el que em van proposar és fer aquesta exposició, que finalment ha vist la llum. L’exposició ha demostrat que el bon gust i la senzillesa no passen de moda.

Quan de temps feia que la preparava?
La vaig proposar fa dos anys i mig, però fins fa uns mesos no em van dir res, així que vaig buscar els vestits que teníem a casa i també els d’algunes de les clientes de ma mare. A casa meva hi havia hagut sempre un taller, però feia trenta anys que estava tancat, i calia buidar-lo.

Com era la seva mare?
Era una artista en molts àmbits tant cosint, com dibuixant, brodant, fent mitja, una persona molt creativa que, amb quatre agulles, et feia un vestit. Cosia més de pressa que una màquina de cosir. Tenia moltes idees i gràcia per fer les coses i sabia combinar els colors i els gèneres com ningú. Era molt elegant i moderna. Li agradava anar extremada, però amb dissenys senzills, no recarregats, i sabia treure’s partit. També era molt bona dona: a algunes de les alumnes de l’Assumpta Trens que no disposaven de tants recursos els dissenyava els vestits igualment per als seus espectacles.

La seva germana també l’ajudava en el taller.
Sí, ella estava molt contenta treballant a Cal Pallerola, però veia que la meva mare no donava a l’abast, i va decidir ajudar-la. Es complementaven molt bé. La meva mare feia de dissenyadora, comprava els teixits, feia els patrons, emprovava els vestits i ajudava a cosir, mentre que la meva tieta Maria portava el taller; s’encarregava de la confecció de totes les peces i de la part de sastreria.

Tenien moltes clientes fidels.
Sí, n’hi havia clientes a qui havia vestit de tota la vida, des de petites, per això, quan va tancar el taller, encara va seguir cosint per algunes de les seves clientes habituals durant una bona colla d’anys. Va vestir a moltes pubilles de Vilafranca i comarca, sobretot per anar als balls que se celebraven a la vila, a l’Agrícol, al Casino i al Casal.

En què s’inspirava?
Ella sempre anava a les desfilades del Ritz que es feien al febrer i a l’octubre i sempre ens portava a veure-les. A mi m’agradava molt anar-hi. A casa sempre havíem tingut les revistes Hola i Elle, perquè eren més modernes que la Vogue, i hi havia baralles entre les germanes per mirar-les.

Quins materials eren els seus preferits a l’hora de confeccionar els seus dissenys?
Utilitzava molt els brodats, les incrustacions, els tuls, les sedes, el cotó i el vellut. Els volants i les flors li agradaven molt, també els topos, els estapat i els quadres príncep de Gales. Ella era una persona avançada al seu temps. Quan va venir la moda hippie, amb estampats regulars, va fer per a les seves filles vestits amb peces geomètriques. També va ser una de les precursores de la minifaldilla.

Va aprendre l’ofici d’una altra vilafranquina.
Sí, tot i que va estudiar Comerç a Cal Mencia, i va fer de comptable durant un temps, va voler aprendre a cosir amb l’Assumpció Roig, una modista molt bona que tenia un taller a Barcelona. Per això va estar tot un any vivint en una pensió a la ciutat, un fet no gaire habitual a l’època, perquè era molt jove i feia poc que havia acabat la Guerra Civil. Va aprendre ràpid i després va tornar a la Vila. Tot i que aleshores es feien servir molt els patrons per cosir i dissenyar vestits, jo no l’havia vist mai tallar sobre patró, sempre ho feia sobre dibuix o tela. Per a les mànigues sí que els havia utilitzat algun cop, però mai en la resta dels vestits.

Havia treballat amb modistes de renom.
Els vestits els hi brodava Maes i, allà, va tenir l’oportunitat de conèixer alguns modistes reconeguts com Pedro Rodriguez o Manuel Pertegaz. De fet, Pertegaz va estar molt de temps darrera d’ella perquè dissenyés per a ell, però ella no ho va voler perquè ell es dedicava només a l’alta costura, i tenia molta feina a Vilafranca.

Alguna de les filles va seguir la tradició familiar?
No, l’Araceli era la que més cosia de petita i em feia els vestits de les nines, però cap ens hi vam dedicar. Jo sempre preferia vendre fruita amb el pare que cosir, i ara me’n penedeixo. Encara utilitzo molts abrics i vestits que em va dissenyar, perquè són molt portables i no passen de moda.

Olga Aibar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *