L’Alfons Gutiérrez porta més de 40 anys treballant al sector de l’hostaleria. La seva història està molt lligada a la d’El Cargol, ja que va obrir el restaurant Tresviso, situat a la rambla de la Girada, 38 de Vilafranca, l’any 1999, el mateix any de naixement del nostre setmanari. Des d’aleshores, sempre ha estat fidel a la nostra publicació, com a anunciant i com a lector. Ara està a punt de jubilar-se, i de donar el relleu als seus dos fills, que regenten el restaurant Guga, també al mateix barri.
Quan va començar en el món de l’hostaleria?
Jo vaig començar a la Fonda d’en Mingo, l’antic restaurant La Parra, que estava situat on ara està el Grill9, entre la rambla de Nostra Senyora i el carrer de Cal Bolet de Vilafranca. Quan va tancar, el 1989, el propietari ens va proposar al cuiner i a mi fer una societat per obrir el restaurant Airolo, també a la rambla, on vam estar-hi deu anys. Aleshores quan es va acabar el contracte que teníem, vaig fundar el Tresviso a la Girada. Era una aposta arriscada, perquè era un barri nou, on no hi havia gaire gent. Tot i que anava just econòmicament, vaig comprar el local, però tenia por de quedar-me sense diners abans d’arribar a obrir. Creia en el projecte, però no era gens fàcil.
La gent va respondre de seguida?
Va ser obrir i ja no vam parar. Al principi vaig fer restaurant i bar, perquè era un barri en creixement, on hi havia molts paletes, i sempre venien quan acabaven la feina. Però un any després d’obrir, ens va passar una cosa que ens va afectar molt i és que vam tenir un incendi. Recordo que eren les onze de la nit, aproximadament, quan van cremar-se les bombetes del sostre i va començar a sortir fum. La sitaució es va complicar, a més, perquè la persiana de la porta es va abaixar, així que vam quedar tots tancats a dins. Sort que tenim pati al darrere, i vam marxar per allà. Afortunadament, no va passar res, i ho tenia tot ben assegurat. Em van pagar els desperfectes, però vam estar cinc mesos tancats. Ho vam haver de netejar i canviar gairebé tot.
Va ser el moment més complicat que heu passat?
Un dels més difícils. També hem passat per diferents crisis econòmiques, però aquesta d’ara, la del Covid, és diferent, no depèn tant de tu com les altres. Com tot el sector de la restauració, vam haver de tancar durant el confinament, però en tornar a obrir, la terrassa ens va ajudar bastant. Nosaltres sempre fem dos torns, i ara en comptes de 60 persones, només n’hi caben 45. Ara ha començat a arribar el fred, i quan arribi l’hivern no sé què passarà. Potser no podrem atendre tanta gent. A veure si ens deixen posar estufes, que les han prohibit per normativa per qüestions mediambientals. El problema de les estufes elèctriques és que consumeixen molt i aquí sempre estem al límit de potència.
L’Ajuntament ha deixat ampliar les terrasses als bars i restaurants de tota la Vila. Això us haurà ajudat.
Abans tenia 80 metres i ara en tinc 130, per poder posar les taules amb més distància. En aquest sentit, l’Ajuntament s’ha portat bé, perquè ens ha deixat ampliar les terrasses i no ens cobra impostos fins a finals d’any. I això ha estat positiu. Veurem què passarà a partir de l’any vinent.
Els veïns s’han queixat darrerament dels sorolls de les terrasses.
Sí, bàsicament és la zona del principi de la Girada, on es concentra més gent, sobretot jove. En celebracions d’aniversari alguna vegada hem demanat que baixessin la veu, per no molestar els veïns. Ara els bars i restaurants han de tancar a la una de la matinada. A mi ja em sembla bé, perquè sempre procuro tancar el més aviat possible.
Per què li vau posar al restaurant el nom de Tresviso?
És un poble de Cantàbria, situat al Parc Nacional dels Pics d’Europa, proper a Santander, on vivia la meva dona. No sabíem quin nom posar-li i vam pensar en aquest perquè tenia un sentit, tot i que la gent es pensa que prové de Treviso, la ciutat italiana.
Els seus fills van seguir la tradició familiar.
Sí, el gran va començar amb mi després d’aprendre a l’escola de pizzeria. Un va anar a la cuina i l’altre feia pizzes. Fa quatre anys van obrir el Guga, i funciona molt bé. Allà fan una cuina i un menú més elaborat, mentre que aquí és més tradicional. Així es complementen.
I gairebé sempre estan plens.
Sí, tenim la sort que de vegades obrim i en un quart d’hora s’omple. Si això passa serà perquè alguna cosa estem fent bé. Suposo que la relació qualitat-preu que tenim, amb una línia de preus mitjos, l’atenció al public i la cura dels detalls com, per exemple, una bona neteja de tots els espais són la clau de l’èxit. A més a més, el personal sempre és el mateix, i la gent els coneix, fet que et fa sentir com a casa.
Olga Aibar